Tres característiques de la ciència ficció (I)

Tres característiques de la ciència ficció (I)

El passat 2 d’abril es van complir 45 anys de l’estrena de “2001: A Space Odyssey” (Stanley Kubrick, 1968).

Poques pel·lícules de ciència ficció han tingut tanta cura de la versemblança dels seus escenaris; per exemple, dels fenòmens físics fora de l’atmosfera. A “2001” no hi veiem flamarades (no hi ha oxigen per cremar) ni explosions eixordadores (no hi ha un medi que transmeti les ones del so); sense atmosfera, la llum és terriblement crua (no hi ha penombra) i les naus no necessiten formes aerodinàmiques. I sense gravetat, l’hostessa de la llançadora lunar pot caminar per les parets (ajudada per unes sabatilles amb sola de velcro), i l’astronauta que es dirigeix cap a Júpiter amb els companys hivernats pot fer footing per l’interior de la cabina esfèrica, la qual gira sobre ella mateixa per a simular la gravetat mitjançant la força centrífuga.

2001_01_700px

Tot això i molt més van poder veure el 1968 un bon grapat d’espectadors al·lucinats, un any abans de la primera missió tripulada a la Lluna, gràcies al perfeccionisme obsessiu del director Stanley Kubrick, que partia d’un primer guió escrit per Arthur C. Clarke (científic de professió, a més de gran escriptor de ciència ficció) i havia aconseguit l’assessorament de tècnics del programa Apolo de la NASA.

2001_03_700px

Aprofitarem aquest aniversari per a parlar d’algunes de les característiques de les (bones) pel·lícules i novel·les de ciència ficció que, a més de versemblants, solen ser intuïtivessintètiques.

Podríem dir que aquestes tres característiques són comunes a tot el cinema i la literatura,  no només al gènere, perquè es tracta que els espectadors i lectors acceptin les narracions que s’els ofereixen com si fossin la mateixa “realitat” (una paraula que, com va dir Vladimir Nabokov, “no té sentit si no va entre cometes”).

En la propera entrada ens centrarem en la seva aplicació a les obres de ciència-ficció.

Leave a Reply