Apuntat en un post anterior què entenem per versemblança en l’anterior post, passem ara a les altres dues característiques: la intuïció i la síntesi. Per intuïció ens referim a la transmissió, a través dels sentiments, dels conceptes que caracteritzen la ciència ficció (la novetat, l’estranyament o el sentit de la meravella esmentats, entre altres, per Darko Suvin recentment ressenyat en l’interessantíssim bloc fata libelli). Per tal que el receptor se submergeixi en la història, cal que no sigui conscient del muntatge, els efectes especials, la fotografia o la banda sonora -en el cas del cine- o les metàfores, analepsis o acotacions en els diàlegs -en el cas de la literatura- que no són sinó els maons amb què es basteix la narració.
Es tracta que l’espectador o el lector “experimenti” un viatge en la llançadora que uneix la Terra amb l’estació de trànsit cap a la Lluna; que “visqui” el lent pas del temps en el viatge a Júpiter; que “cregui” que una Intel·ligència Artificial pot desenvolupar un comportament psicòtic si se la sotmet a una contradicció extrema…
Finalment, les narracions de ciència ficció són sintètiques. En part perquè estan limitades als minuts que dura la pel·lícula o les pàgines que ocupa el relat; però sobretot, perquè mostren només allò que té una funció en la trama. Els millors exemples són els decorats o “sets” que només representen allò que serà mostrat en la pantalla, i les el·lípsis o fragments de la historia que s’obvien en la trama.
Això no vol dir que una bona obra de ciència ficció només hagi reflexionat sobre allò que mostra: el que veiem o llegim és com la punta d’un iceberg, la major part del qual està submergida. En aquest sentit, un bon autor de ciència ficció mostra només una petita part del món que ha construït, deixant que sigui l’espectador o lector qui dedueixi l’existència de la resta, donant així profunditat i credibilitat al món imaginari que ha bastit.
En aquest sentit, la idea de versemblança amb què començàvem aquesta sèrie de posts sol raure en petits detalls directament relacionats amb un món del qual només se’ns mostra un petit fragment: a “2001”, és el cas de les explosions a l’espai sense flames ni soroll, o l’uniforme de l’hostessa i l’àpat dels passatgers en una llançadora orbital presentada com una línia regular de la desapareguda companyia Panam, per exemple.
En properes entrades mirarem de desenvolupar aquests tres conceptes amb exemples concrets de les obres de ciència ficció que més ens han agradat.
Apuntado en un post anterior qué entendemos por verosimilitud en el anterior post, pasamos ahora a las otras dos características: la intuición y la síntesis. Por intuición nos referimos a la transmisión, a través de los sentimientos, de los conceptos que caracterizan la ciencia ficción (la novedad, el extrañamiento o el sentido de la maravilla mencionados, entre otros, por Darko Suvin recientemente reseñado en el interesantísimo blog fata libelli). Para que el receptor se sumerja en la historia, es necesario que no sea consciente del montaje, los efectos especiales, la fotografía o la banda sonora -en el caso del cine-, o las metáforas, analepsis o acotaciones en los diálogos -en el caso de la literatura- que no son sino los ladrillos con que se construye la narración.
Se trata de que el espectador o el lector “experimente” un viaje en la lanzadera que une la Tierra con la estación de tránsito hacia la Luna; que “viva” el lento paso del tiempo en el viaje a Júpiter; que “crea” que una Inteligencia Artificial puede desarrollar un comportamiento psicótico si se la somete a una contradicción extrema…
Finalmente, las narraciones de ciencia ficción son sintéticas. En parte porque están limitadas a los minutos que dura la película o las páginas que ocupa el relato, pero sobre todo, porque muestran sólo lo que tiene una función en la trama. Los mejores ejemplos son los decorados o “sets” que sólo representan lo que será mostrado en la pantalla, y las elipsis o fragmentos de la historia que se obvian en la trama.
Esto no quiere decir que una buena obra de ciencia ficción sólo haya reflexionado sobre lo que muestra: lo que vemos o leemos es como la punta de un iceberg, la mayor parte del cual está sumergida. En este sentido, un buen autor de ciencia ficción muestra sólo una pequeña parte del mundo que ha construido, dejando que sea el espectador o lector quien deduzca la existencia del resto, dando así profundidad y credibilidad en el mundo imaginario que ha construido.
En este sentido, la idea de verosimilitud con que comenzábamos esta serie de posts radica en pequeños detalles directamente relacionados con un mundo del que sólo se nos muestra un pequeño fragmento: en “2001”, es el caso de las explosiones en el espacio sin llamas ni ruido, o el uniforme de la azafata y la comida de los pasajeros en una lanzadera orbital presentada como una línea regular de la desaparecida compañía Panam, por ejemplo.
En próximas entradas trataremos de desarrollar estos tres conceptos con ejemplos concretos de las obras de ciencia ficción que más nos han gustado.