Dedicat als meus companys World Writers.
Els aficionats a la literatura fantàstica ens queixem sovint del menyspreu dels lectors de –el que ells mateixos anomenen– «obres serioses». Aclareixo que entenc el gènere fantàstic en el sentit que li dóna Ricard Ruiz Garzón: tota la narrativa de ficció en què apareixen éssers, llocs, objectes o fenòmens inexistents. Aquesta definició és tan àmplia que correm a excloure’n les narracions mitològiques –perquè les cultures que les han inventat les tenen per reals–… per deixar el gènere en un parell de segles d’existència.
I s’han escrit tantes novel·les en dos-cents anys, que costa de creure que la literatura fantàstica sigui prejutjada encara com un gènere menor, com si no hi hagués prou autors «amb majúscules» ni un percentatge d’obres de qualitat equivalent al global dels llibres publicats.
Tampoc deixa de sorprendre la separació radical entre fantasia i realisme que fan molts lectors, crítics i teòrics. Que potser les novel·les realistes es llegeixen diferent que les fantàstiques? Que no transcorren en un món i amb uns personatges imaginats? Que no són històries inventades? Cap autor viu va experimentar personalment l’horror de la Guerra Civil espanyola, però això no impedeix que cada any es publiquin un munt de novel·les «realistes» sobre aquella època. És clar que potser aquests autors disposen d’una màquina del temps per documentar-se; i de telepatia per entrar a la ment dels altres i llegir-ne els sentiments… Però això seria gènere fantàstic: pecat! blasfèmia! caca!
Crec que els prejudicis en contra de la fantasia es basen en manipulacions que fan els teòrics i crítics «de bé», segurament sense mala intenció, però que són dignes d’aquelles idees de Goebbels sobre la propaganda que els polítics més obtusos d’avui s’acusen els uns als altres d’haver llegit. Les resumeixo en tres senzills passos:
- Traiem de la literatura fantàstica tots els exemples de qualitat indiscutible (Borges, Carroll, Calvino, Cortázar, García Márquez, Calders, Orwell…) i, si cal, ens inventem una etiqueta nova («el fantàstic», «realisme màgic»…).
- Jutgem el gènere per les seves pitjors obres (dragonades, Space Opera de saldo, zombis fotocopiats…).
- Jutgem el públic del gènere per la franja més ignorant del fandom, que s’empassa el que sigui mentre hi hagi els llocs comuns que esperen trobar (vampirs adolescents, herois d’encefalograma pla…).
Com tots els prejudicis, aquests també tenen efectes secundaris. Els més remarcables són que la gent seriosa, des dels lectors als crítics passant per les universitats, eviten parlar en públic del gènere, tot i que cada cop hi ha més excepcions. Això fa que la literatura fantàstica passi desapercebuda en els mitjans de més difusió, però també que alimenti circuits paral·lels cada cop més vitals i rigorosos. I aquí cal esmentar l’activitat frenètica que desenvolupen llibreries com la immensa Gigamesh de Barcelona, editorials com el segell Fantascy del gegant Penguin-Random House o tants i tants blogs ben escrits que és impossible esmentar-los aquí sense deixar-ne algun a fora.
Així, tot i que la cultura oficial l’ignori, com va dir l’Alejo Cuervo, la literatura fantàstica s’ha convertit en «el realisme del segle XXI», una manera d’entendre (a través de la imaginació) les transformacions accelerades de la societat i la tecnologia que, d’altra manera, no arribarien a prendre forma en el nostre imaginari.
Acabo amb un vídeo (en anglès) i un text sobre els prejudicis sobre els lectors de literatura fantàstica amb què he començat: la resposta que l’actor Wil Wheaton (Star Trek) dóna a una nena que li pregunta si de petit li deien «nerd»
i un fragment de la conferència de 2004 «Gènere: una paraula que només satisfà els mandrosos» de l’escriptora nord-americana Ursula K. LeGuin («Un mag de Terramar», «La mà esquerra de la foscor»), traduïda a la revista Gigamesh 44 per Carlos Gardini, d’on ve el títol d’aquesta entrada i que cal llegir fins al final:
«”Gosen dir-me realista? (…) Les novel·les realistes són per a persones mandroses i incultes, la imaginació atrofiada de les quals només els permet apreciar les temàtiques més limitades i convencionals. El realisme és un gènere trillat, propi d’escriptorets sense imaginació, l’únic recurs dels quals és la mimesi. Si sentissin el mínim respecte per ells mateixos, es limitarien a escriure memòries, però els fa mandra haver de verificar les dades. Jo mai llegeixo ficció realista, però els meus fills segueixen portant a casa aquestes estúpides novel·les realistes i sempre en parlen, confirmant que és un gènere curt de mires, totalment centrat en una espècie, increïblement cenyit a una cultura, ple de clixés gastats i situacions adotzenades: la recerca del pare, l’atac contra la mare, la luxúria obsessiva, els sentiments de culpa burgesos, etcètera, etcètera. Ideal per a guionistes de pel·lícules de consum massiu. Amb els seus mitjans antiquats i la seva temàtica limitada, el realisme és incapaç de plasmar tota la complexitat de l’experiència contemporània.”
Algú seria capaç de creure’s una bestiesa semblant? Hi ha alguna cosa de veritat en ella, però segueix sent una bestiesa. Qualsevol judici literari que dictamini alguna cosa sobre un gènere és una bestiesa. Qualsevol judici que dictamini que una categoria literària és inherentment superior o inferior és una bestiesa.
No es pot jutjar un llibre per la seva tapa ni per la seva etiqueta. Només es pot jutjar un llibre llegint-lo.
Hi ha molts llibres dolents. No existeixen els gèneres dolents.»
Dedicado a mis compañeros World Writers.
Los aficionados a la literatura fantástica nos quejamos a menudo del desprecio de algunos lectores de las llamadas –por ellos mismos– «obras serias». Aclaro que entiendo el género fantástico en el sentido que le da Ricard Ruiz Garzón: toda narrativa de ficción en que aparecen seres, lugares, objetos o fenómenos inexistentes. Esta definición es tan amplia que corremos a excluir las narraciones mitológicas –porque las culturas que las han inventado las tienen por reales–… para dejar el género en un par de siglos de existencia.
Y tantas novelas se han escrito en esos doscientos años, que cuesta creer que la literatura fantástica sea aún prejuzgada como un género menor, como si no hubiera suficientes autores «con mayúsculas» ni un porcentaje de obras de calidad equivalente al global de los libros publicados.
Tampoco deja de sorprender la separación radical entre fantasía y realismo que hacen muchos lectores, críticos y teóricos. ¿Acaso las novelas realistas se leen de distinta forma que las fantásticas? ¿No transcurren en un mundo y con unos personajes imaginados? ¿No son historias inventadas? Ningún autor vivo experimentó personalmente la Guerra Civil española, y eso no impide que cada año se publique un montón de novelas «realistas» sobre esa época… Quizá esos autores dispongan de una máquina del tiempo para documentarse; y de telepatía para entrar en la mente de los demás y leer los sentimientos… Pero eso sería género fantástico: ¡pecado! ¡blasfemia! ¡caca!
Creo que los prejuicios en contra de la fantasía se basan en manipulaciones que los teóricos y críticos «de bien» hacen, probablemente, sin mala intención, pero que son dignas de aquellas ideas de Goebbels sobre la propaganda que los políticos más obtusos de hoy se acusan unos a otros de haber leído. Las resumo en tres sencillos pasos:
- Sacamos de la literatura fantástica todos aquellos ejemplos de calidad indiscutible (Borges, Carroll, Calvino, Cortázar, García Márquez, Calders, Orwell …) y, si es necesario, nos inventamos una etiqueta nueva («lo fantástico», «realismo mágico»… ).
- Juzgamos el género por sus peores obras (dragonadas, Space Opera de saldo, zombis fotocopiados…).
- Juzgamos al público del género por la franja más ignorante del fandom, que se traga lo que sea mientras encuentre los lugares comunes que espera (vampiros adolescentes, héroes de encefalograma plano…).
Como todos los prejuicios, éstos también tienen efectos secundarios. Los más destacables son que la gente seria, desde los lectores a los críticos pasando por las universidades, evitan hablar en público del género, aunque cada vez haya más excepciones. Ello provoca que la literatura fantástica pase desapercibida en los medios de mayor difusión, pero también que alimente circuitos paralelos cada vez más vitales y rigurosos. Y aquí cabe mencionar la actividad frenética que desarrollan librerías como la inmensa Gigamesh de Barcelona, editoriales como el sello Fantascy del gigante Penguin-Random House o tantos blogs bien escritos que es imposible mencionarlos aquí sin olvidarse de alguno.
Así, aunque la cultura oficial la ignore la literatura fantástica se ha convertido, como dijo Alejo Cuervo, en «el realismo del siglo XXI», una manera de entender (a través de la imaginación) las transformaciones aceleradas de la sociedad y la tecnología que, de otra manera, no llegarían a tomar forma en nuestro imaginario.
Termino con un vídeo (en inglés) y un texto sobre los prejuicios acerca de los lectores de literatura fantástica con que empezaba: la respuesta que el actor Wil Wheaton (Star Trek) da a una niña que le pregunta si de pequeño le llamaban «nerd»
y un fragmento de la conferencia de 2004 «Género: una palabra que sólo satisface los perezosos» de la escritora Ursula K. LeGuin («Un mago de Terramar», «La mano izquierda de la oscuridad»), traducida en la revista Gigamesh 44 por Carlos Gardini, que da nombre a esta entrada en el blog y que hay que leer hasta el final:
«”¿Osan llamarme realista? (…) Las novelas realistas son para personas perezosas e incultas cuya imaginación atrofiada sólo les permite apreciar las temáticas más limitadas y convencionales. El realismo es un genero trillado, propio de escritorzuelos sin imaginación cuyo único recurso es la mímesis. Si sintieran el mínimo respeto por sí mismos, se limitarían a escribir memorias, pero les da pereza tener que verificar los datos. Yo nunca leo ficción realista, pero mis hijos siguen trayendo a casa esas estúpidas novelas realistas y siempre están hablando de ellas, confirmándome que es un género corto de miras, totalmente centrado en una especie, increíblemente ceñido a una cultura, plagado de clichés gastados y situaciones adocenadas: la búsqueda del padre, el ataque contra la madre, la lujuria obsesiva, los sentimientos de culpa burgueses, etcétera, etcétera. Ideal para guionistas de películas de consumo masivo. Con sus medios anticuados y su temática limitada, el realismo es incapaz de plasmar toda la complejidad de la experiencia contemporánea.”
¿Alguien sería capaz de creerse semejante chorrada? Hay algo de verdad en ella, pero sigue siendo una chorrada. Cualquier juicio literario que dictamine algo sobre un género es una chorrada. Cualquier juicio que dictamine que una categoría literaria es inherentemente superior o inferior es una chorrada.
No se puede juzgar un libro por su cubierta ni por su etiqueta. Sólo se puede juzgar un libro leyéndolo.
Hay muchos libros malos. No existen los géneros malos.»