Gosen dir-me realista?

Posted by on nov 10, 2014 in barcelona-robot, Blog, Narrativa, SciFi | No Comments
Gosen dir-me realista?
Dedicat als meus companys World Writers.

Els aficionats a la literatura fantàstica ens queixem sovint del menyspreu dels lectors de –el que ells mateixos anomenen– «obres serioses». Aclareixo que entenc el gènere fantàstic en el sentit que li dóna Ricard Ruiz Garzón: tota la narrativa de ficció en què apareixen éssers, llocs, objectes o fenòmens inexistents. Aquesta definició és tan àmplia que correm a excloure’n les narracions mitològiques –perquè les cultures que les han inventat les tenen per reals–… per deixar el gènere en un parell de segles d’existència.
I s’han escrit tantes novel·les en dos-cents anys, que costa de creure que la literatura fantàstica sigui prejutjada encara com un gènere menor, com si no hi hagués prou autors «amb majúscules» ni un percentatge d’obres de qualitat equivalent al global dels llibres publicats.

Tampoc deixa de sorprendre la separació radical entre fantasia i realisme que fan molts lectors, crítics i teòrics. Que potser les novel·les realistes es llegeixen diferent que les fantàstiques? Que no transcorren en un món i amb uns personatges imaginats? Que no són històries inventades? Cap autor viu va experimentar personalment l’horror de la Guerra Civil espanyola, però això no impedeix que cada any es publiquin un munt de novel·les «realistes» sobre aquella època. És clar que potser aquests autors disposen d’una màquina del temps per documentar-se; i de telepatia per entrar a la ment dels altres i llegir-ne els sentiments… Però això seria gènere fantàstic: pecat! blasfèmia! caca!

Crec que els prejudicis en contra de la fantasia es basen en manipulacions que fan els teòrics i crítics «de bé», segurament sense mala intenció, però que són dignes d’aquelles idees de Goebbels sobre la propaganda que els polítics més obtusos d’avui s’acusen els uns als altres d’haver llegit. Les resumeixo en tres senzills passos:

  1. Traiem de la literatura fantàstica tots els exemples de qualitat indiscutible (Borges, Carroll, Calvino, Cortázar, García Márquez, Calders, Orwell…) i, si cal, ens inventem una etiqueta nova («el fantàstic», «realisme màgic»…).
  2. Jutgem el gènere per les seves pitjors obres (dragonades, Space Opera de saldo, zombis fotocopiats…).
  3. Jutgem el públic del gènere per la franja més ignorant del fandom, que s’empassa el que sigui mentre hi hagi els llocs comuns que esperen trobar (vampirs adolescents, herois d’encefalograma pla…).

Com tots els prejudicis, aquests també tenen efectes secundaris. Els més remarcables són que la gent seriosa, des dels lectors als crítics passant per les universitats, eviten parlar en públic del gènere, tot i que cada cop hi ha més excepcions. Això fa que la literatura fantàstica passi desapercebuda en els mitjans de més difusió, però també que alimenti circuits paral·lels cada cop més vitals i rigorosos. I aquí cal esmentar l’activitat frenètica que desenvolupen llibreries com la immensa Gigamesh de Barcelona, editorials com el segell Fantascy del gegant Penguin-Random House o tants i tants blogs ben escrits que és impossible esmentar-los aquí sense deixar-ne algun a fora.
Així, tot i que la cultura oficial l’ignori, com va dir l’Alejo Cuervo, la literatura fantàstica s’ha convertit en «el realisme del segle XXI», una manera d’entendre (a través de la imaginació) les transformacions accelerades de la societat i la tecnologia que, d’altra manera, no arribarien a prendre forma en el nostre imaginari.

Acabo amb un vídeo (en anglès) i un text sobre els prejudicis sobre els lectors de literatura fantàstica amb què he començat: la resposta que l’actor Wil Wheaton (Star Trek) dóna a una nena que li pregunta si de petit li deien «nerd»

i un fragment de la conferència de 2004 «Gènere: una paraula que només satisfà els mandrosos» de l’escriptora nord-americana Ursula K. LeGuin («Un mag de Terramar», «La mà esquerra de la foscor»), traduïda a la revista Gigamesh 44 per Carlos Gardini, d’on ve el títol d’aquesta entrada i que cal llegir fins al final:

«”Gosen dir-me realista? (…) Les novel·les realistes són per a persones mandroses i incultes, la imaginació atrofiada de les quals només els permet apreciar les temàtiques més limitades i convencionals. El realisme és un gènere trillat, propi d’escriptorets sense imaginació, l’únic recurs dels quals és la mimesi. Si sentissin el mínim respecte per ells mateixos, es limitarien a escriure memòries, però els fa mandra haver de verificar les dades. Jo mai llegeixo ficció realista, però els meus fills segueixen portant a casa aquestes estúpides novel·les realistes i sempre en parlen, confirmant que és un gènere curt de mires, totalment centrat en una espècie, increïblement cenyit a una cultura, ple de clixés gastats i situacions adotzenades: la recerca del pare, l’atac contra la mare, la luxúria obsessiva, els sentiments de culpa burgesos, etcètera, etcètera. Ideal per a guionistes de pel·lícules de consum massiu. Amb els seus mitjans antiquats i la seva temàtica limitada, el realisme és incapaç de plasmar tota la complexitat de l’experiència contemporània.”
Algú seria capaç de creure’s una bestiesa semblant? Hi ha alguna cosa de veritat en ella, però segueix sent una bestiesa. Qualsevol judici literari que dictamini alguna cosa sobre un gènere és una bestiesa. Qualsevol judici que dictamini que una categoria literària és inherentment superior o inferior és una bestiesa.
No es pot jutjar un llibre per la seva tapa ni per la seva etiqueta. Només es pot jutjar un llibre llegint-lo.
Hi ha molts llibres dolents. No existeixen els gèneres dolents.»

Leave a Reply